Las actas han sido editadas por el ICAC (Institut Català d´Arqueologia Clàssica) y por la UPC (Universidad Politécnica de Cataluña)
Presentació del llibre "Arquitectures celestials"
a càrrec d'Isabel Rodà, Gregorio Luri i Pedro Azara
- Ponent/s: Isabel Rodà, Gregorio Luri, Pedro Azara
L'arquitectura es construeix per albergar "ànimes" (una ciutat o un poble es compon de "llars", està poblat per un nombre d’"ànimes", una ciutat buida o adormida és una aglomeració en què no hi ha cap "ànima") , però aquestes “ànimes ” no estan necessàriament a la terra. De fet, nombrosos mites i llegendes expliquen l'existència d'arquitectures, ben construïdes, edificades no a la terra sinó en l'aire.
El mateix patró dels arquitectes, l'apòstol Tomàs, es va convertir en un arquitecte modèlic precisament perquè va aixecar (en tots els sentits del verb) un palau sorprenent, ple de pedres precioses: suspès en el cel. Aquest tipus de construccions no són infreqüents: des de les morades divines -els déus sempre viuen en construccions refulgents suspeses- fins Laputa, la ciutat utòpica descrita per Swift, el tema de l'arquitectura no marcada pel pes, la gravetat de la matèria, ha rondat l'imaginari humà en gairebé totes les cultures.
Arquitectures celestials recull una part de les ponències presentades en un congrés, organitzat per l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona i l'Institut d'Humanitats i realitzat al CCCB l'any el 2006, sobre arquitectures aèries al món antic, des de Mesopotàmia i el temple flotant d'Apol·lo a Delfos, fins a la Jerusalem celestial, tant la descrita a la Bíblia com les seves representacions medievals. Aquestes arquitectures, somiades, "s'alcen" com somnis, models inabastables i sempre desitjats. Fan somiar i són fruit de somnis. Activen el desig de viure plenament. Són, per tant, necessàries.
El mateix patró dels arquitectes, l'apòstol Tomàs, es va convertir en un arquitecte modèlic precisament perquè va aixecar (en tots els sentits del verb) un palau sorprenent, ple de pedres precioses: suspès en el cel. Aquest tipus de construccions no són infreqüents: des de les morades divines -els déus sempre viuen en construccions refulgents suspeses- fins Laputa, la ciutat utòpica descrita per Swift, el tema de l'arquitectura no marcada pel pes, la gravetat de la matèria, ha rondat l'imaginari humà en gairebé totes les cultures.
Arquitectures celestials recull una part de les ponències presentades en un congrés, organitzat per l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona i l'Institut d'Humanitats i realitzat al CCCB l'any el 2006, sobre arquitectures aèries al món antic, des de Mesopotàmia i el temple flotant d'Apol·lo a Delfos, fins a la Jerusalem celestial, tant la descrita a la Bíblia com les seves representacions medievals. Aquestes arquitectures, somiades, "s'alcen" com somnis, models inabastables i sempre desitjats. Fan somiar i són fruit de somnis. Activen el desig de viure plenament. Són, per tant, necessàries.
Entrevista a Pedro Azara i Gregorio Luri,
editors del llibre ‘Arquitectures celestials’
“La ciutat té
bons fonaments si està ben ancorada al cel”
Pedro Azara és arquitecte i professor
d’Estètica a l’ETSAB (UPC) i Gregorio Luri és pedagog doctor en Filosofia. Els
entrevistem com a editors de Arquitectures
celestials (col·lecció Documenta de l’ICAC, 2012),
juntament amb Jesús Carruesco i Françoise Frontisi-Ducroux. El llibre es
presenta el 9 d’octubre al CCCB i és un aplec de les aportacions al
Col·loqui internacional sobre arquitectures celestials, que va tenir lloc al
Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.
De què
va el llibre?
És una exploració d’un imaginari essencial
enla cultura humana. Si hi ha una vida més enllà, com s’hi viu materialment?
Com te la imagines? Com està urbanitzat el cel?
Penjat,
com en la imatge de la coberta?
No sempre, però el primer temple de Delfos,
per exemple, era de plomes i sí que flotava! A Occident el cel se sol imaginar
com una ciutat perfecta, la Jerusalem celeste de l’edat mitjana.
Cada
cultura s’imagina el cel d’una manera diferent?
Exacte, no hi ha un únic imaginari celestial,
i en canvi sí que hi ha un únic imaginari infernal. L’inframon sempre és
imaginat com un lloc salvatge, d’abandonament de la natura a si mateixa, un
lloc no domesticat, fred, fosc, sense obres humanes.
L’antítesi
del cel, edificat per l’home?
Sí, el cel és una ciutat domesticada. En
aquest sentit és curiós que a Occident el patró dels arquitectes sigui sant
Tomàs, que fa un edifici suspès en l’aire. Per Sòcrates, el cel és una conversa
eterna: un fet urbà. Per això hi ha una ideació de l’urbanisme perfecte, de
fonaments perfectes i amb materials no terrenals.
Com per
exemple?
Es fan servir materials que són llum, com les pedres
precioses. Així es dóna una visió desmaterialitzada del cel. Un cel que tan
sols és visible pels éssers desencarnats, és a dir, ànimes de difunts i àngels.
L’arquitectura del cel és per i per a éssers superiors.
Què en
veiem a la terra?
En molts llocs, determinats edificis en la terra
ja es consideren celestials. Per posar un exemple del segle XX: els gratacels
de vidre de Mies van der Rohe són com fer baixar el cel a la terra! De fet el
racionalisme arquitectònic està molt influït per la teosofia, el retorn a la
puresa, l’allunyament de formes burgeses materials...
La
concepció del cel marca la concepció de la ciutat.
Per començar, la fundació d’una ciutat no és
mai un acte civil i prou. Tot edifici emblemàtic vol ser alguna cosa més que la
seva matèria. La ciutat té bons fonaments si està ben ancorada al cel.
Comenteu
el títol, “arquitectures celestials”.
És una paradoxa! L’arquitectura és una obra
humana per arrelar-se a la terra i viure-hi més còmodament, protegit.
L’arquitectura celestial és el contrari: et fa evadir de la terra. Però hi ha
una cosa molt humana, i és que per viure bé a la terra cal viure d’una manera
no del tot terrestre, no sentir-se totalment terrestre. L’home necessita l’irreal
per alimentar la realitat. En les tres grans religions monoteistes l’home és un
pelegrí: hem nascut aquí però anirem al més enllà, i el cel, per qui hi arriba,
és l’última residència.
Parlem
de la ciutat grega, la polis.
En l’obra Les
aus, Aristòfanes fa la primera crítica a la ciutat. Hi apareix la ciutat
desitjable i desitjada, però alhora apareix la ciutat ridícula, una paròdia de
la vida urbana perfecta. Dos personatges volen tots els avantatges d’Atenes i
cap inconvenient.De fet a les polis gregues es viu una experiència estranya:
passen de ser ciutats al voltant d’un temple a ser ciutats al voltant d’una
agòra. Fan que el centre de la ciutat sigui la paraula, el mercat de les idees.
Per
acabar: vostè Pedro Azara, com a arquitecte, està a punt de recollir un premi a
Bagdad per rehabilitar el barri sunnita d’aquesta ciutat iraquiana.
Sí, un barri de 400.000 habitants molt
degradat per la guerra i l’embargament. El premi l’hem guanyat l’estudi AV62, l’urbanista Pedro García del
Barrio i jo. Ja que parlem de “arquitectures celestials”, convé dir que el
nostre projecte té molt en compte els aspectes “terrenals”. No tenim una
voluntat utòpica, sinó que partim del convenciment que amb pocs diners es pot
millorar molt el barri: pavimentant, posant fonts, bancs, creant ombres... fent
urbanisme bàsic!
No hay comentarios:
Publicar un comentario